Persones físiques

Persones físiques de nacionalitat espanyola

Regla general: DNI

Amb caràcter general, el NIF de les persones físiques de nacionalitat espanyola és el nombre del seu Document Nacional d'Identitat (DNI ) seguit del corresponent codi o caràcter de verificació, constituït per una lletra majúscula (article 19.1 del RGAT). Obeeix al format de nou caràcters: vuit dígits (tenint en compte que els primers poden ser zeros) més una lletra de control.

Aquest número és assignat pel Ministeri de l'Interior i la seva normativa bàsica es recull en el Reial decret 1553/2005, de 23 de desembre, pel qual es regula l'expedició del document nacional d'identitat i els seus certificats de signatura electrònica, que ha estat modificat pel Reial Decret 1586/2009, de 16 d'octubre i pel Reial decret 869/2013, de 8 de novembre, pel que fa als documents a presentar per acreditar el domicili, signatura electrònica i període de validesa per a menors.

El Reial decret 1553/2005, es dicta amb dos objectius. En primer lloc, intenta integrar i actualitzar la normativa sobre el document nacional d'identitat existent fins al moment de la seva publicació. En segon lloc, regula els nous efectes i utilitats del DNI per acreditar electrònicament la identitat i altres dades personals que en ell constin del seu titular.

Regulació de l'expedició del document nacional d'identitat

Fins a l'entrada en vigor del Reial decret 1553/2005, la normativa reglamentària que regulava els aspectes bàsics del DNI es contenia en el Decret 196/1976, de 6 de febrer, pel qual es regula el document nacional d'identitat.

Al marge de la regulació de la signatura electrònica, el Reial decret 1553/2005 no incorpora novetats importants respecte de la normativa a la que substitueix, per la qual cosa ens limitarem a recordar les característiques més rellevants del DNI :

• El DNI és el document que acredita la identitat i les dades personals del seu titular que en ell es consignin, així com la nacionalitat espanyola del mateix.
• És obligatori per als espanyols majors de catorze anys residents a Espanya i per als d'igual edat que, residint a l'estranger, es traslladin a Espanya per temps no inferior a sis mesos.
• En l'anvers del DNI figurarà, entre altres dades, el número personal del DNI i caràcter de verificació corresponent al número d'identificació fiscal.
• El període de validesa del DNI serà de:

1. Dos anys quan el sol·licitant no hagi complert els cinc anys d'edat.
2. Cinc anys, quan el titular no hagi complert els trenta al moment de l'expedició o renovació.
3. Diez anys, quan el titular hagi complert els trenta i no hagi assolit els setanta.
4. Permanent, quan el titular hagi complert els setanta anys

De forma excepcional es podrà atorgar validesa diferent del Document Nacional d'Identitat en els supòsits següents d'expedició i renovació:

1. Permanent, a gent gran de trenta anys que acreditin la condició de gran invàlid.
2. Per un any en els supòsits en què, per circumstàncies alienes al sol·licitant, no pogués ser presentat algun dels documents requerits.

El Reial decret 1553/2005 va entrar en vigor el 25 de desembre de 2005, excepte en el que es refereix als certificats de signatura electrònica.

Utilitat electrònica del DNI

La Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica, va atribuir al DNI nous utilitats, fixant el marc normatiu bàsic del DNI electrònic.

L'article 15 de la Llei 59/2003 defineix el DNI electrònic com “el document nacional d'identitat que acredita electrònicament la identitat personal del seu titular i permet la signatura electrònica de documents”.

El Reial decret 1553/2005 regula el DNI electrònic en els termes previstos en la Llei 59/2003. Com notes més rellevants d'aquesta regulació cal destacar les següents:

• La signatura electrònica realitzada a través del DNI tindrà, respecte de les dades consignades en forma electrònica, el mateix valor que la signatura manuscrita en relació amb els consignats en paper.
• L'activació de la utilitat del DNI com signatura electrònica tindrà caràcter voluntari i es durà a terme mitjançant una clau personal secreta, que el titular del DNI podrà introduir reservadament en el sistema.
• La targeta suport del DNI portarà incorporat un xip electrònic, amb l'objectiu de possibilitar la seva utilitat com signatura electrònica.
• Els certificats electrònics reconeguts incorporats al DNI tindran un període de vigència de trenta mesos. Quan s'extingeixi la vigència del certificat electrònic, podrà sol·licitar-se l'expedició de nous certificats reconeguts, mantenint la mateixa targeta del DNI mentre aquest continuï vigent. Per sol·licitar un nou certificat haurà de mitjançar la presència física del titular, en la forma i amb els requisits que determini el Ministeri de l'Interior.
• Com a conseqüència de l'exposat anteriorment, la Direcció General de la Policia, com Centre Directiu encarregat de la gestió i expedició del nou DNI, es converteix en prestadora de serveis de certificació de signatura electrònica, per a la qual cosa, el Ministeri de l'Interior va aprovar la “Declaració de Pràctiques i Polítiques de Certificació”, disponible en la pàgina web del Ministeri de l'Interior, www.dnielectronico.és.

Regles especials: NIF K i NIF L

D'acord amb el que és assenyalat en l'apartat anterior, hi ha dos supòsits en els que no és obligatori per als ciutadans espanyols disposar del DNI: menors de catorze anys i majors d'aquesta edat residents a l'estranger i que es traslladen a Espanya per un temps inferior a sis mesos.

Tanmateix, en ambdós casos, si es realitza una operació de naturalesa o amb transcendència tributària cal, com indica l'article 19.2 del RGAT, disposar d'un NIF mateix. Per fer-ho, és possible obtenir el DNI de forma voluntària o, bé, sol·licitar de l'Administració tributària l'assignació d'un NIF.

Aquest NIF estarà integrat per nou caràcters amb la següent composició:

• Una lletra inicial destinada a indicar la naturalesa d'aquest número, que serà:
  • L, per als espanyols residents a l'estranger
  • K, per als espanyols que, residint a Espanya, siguin menors de 14 anys
• Set caràcters alfanumèrics
• Un caràcter de verificació alfabètic

La composició del NIF K i L que defineix el RGAT presenta algunes novetats respecte de la seva regulació en el RD 338/1990.

En primer lloc, fins al 31 de desembre de 2007, el denominat “NIF L” s'assignava als espanyols majors de catorze anys i residents a l'estranger i el “NIF K” als espanyols menors de catorze anys (article 3.2 del RD 338/1990). És a dir, la lletra K era la general per a tots els espanyols menors de catorze anys, fossin residents o no a Espanya, i la lletra L quedava per als espanyols majors de catorze anys residents a l'estranger.

Tanmateix, des de l'1 de gener de 2008, entrada en vigor del RGAT, la lletra L és la general per a tots els espanyols residents a l'estranger, siguin majors o menors de catorze anys, i la lletra K queda per als espanyols menors de catorze anys residents a Espanya.

La modificació introduïda pel Reglament permetrà que a un espanyol menor de catorze anys que resideixi a l'estranger se li assigni un “NIF L” i el conservi, encara que abast la majoria d'edat, llevat que passi a residir a Espanya. Amb la normativa anterior, a l'espanyol menor de catorze anys resident a l'estranger se li havia d'assignar un “NIF K” i quan complís els catorze anys hauria d'obtenir un “NIF L” amb els consegüents inconvenients, tant per a ell com per a l'Administració tributària.

En segon lloc, el Reial decret 338/1990 (article 3.2) configurava el NIF incloent, a més de la lletra inicial destinada a indicar la naturalesa del número, dos dígits per contenir un indicador de la província del domicili fiscal del seu titular o, en cas de no residents, de la província on s'hagués sol·licitat, cinc dígits que formaven un número seqüencial dins cada província i un caràcter de verificació alfabètic.

Aquesta configuració tenia certs inconvenients atès que els dígits identificadors de la província i el número seqüencial associat estaven propers a esgotar-se en alguna d'elles. A més, la informació que proporcionava el NIF sobre la província no era rellevant ja que quedava obsoleta en el moment en què l'obligat canviés el seu domicili fiscal.

Per això, el nou Reglament configura el NIF, a més d'amb una lletra, amb set caràcters alfanumèrics (no només dígits) i un caràcter de verificació alfabètic, el que resol els problemes d'índole material que generava l'antiga configuració.

A més de les novetats en matèria de composició del NIF K i L, el RGAT presenta una altra novetat important: estableix l'obligació, per a tots els menors d'edat que realitzin alguna operació amb transcendència tributària, de disposar d'un NIF mateix.

Amb la normativa anterior (articles 3 i 7 del Reial decret 338/1990), els menors només estaven obligats a disposar d'un NIF mateix si eren empresaris o professionals. Si no ho eren i no tenien assignat un DNI podien, bé sol·licitar el DNI al Ministeri de l'Interior, bé sol·licitar un “NIF K” a l'Administració tributària o, bé, utilitzar el NIF de la seu representant legal.

L'opció d'utilitzar el NIF del representant legal generava alguns inconvenients en la pràctica atès que, associada a un mateix NIF, podia haver informació corresponent a diverses persones, la del titular del NIF i la de tots els seus representats, i quan tots aquests anaven obtenint el seu propi NIF calia anar “separant” aquella informació per associar-la a la seu verdader titular. Amb la modificació introduïda pel Reglament, es millora la qualitat de la informació associada a cada persona, assignant-la des d'un principi al seu verdader “propietari”.

En consonància amb el que és anterior, l'apartat 3 de l'article 19 del RGAT assenyala que, per identificar als menors de 14 anys en les seves relacions de naturalesa o amb transcendència tributària, hauran de figurar tant les dades de la persona menor de 14 anys, inclòs el seu NIF, com els de la seu representant legal.

Persones físiques de nacionalitat estrangera

Regla general: NIE

Per a les persones físiques que manquen de la nacionalitat espanyola, el NIF és, amb caràcter general, el número d'identitat d'estranger (NIE ) que se'ls assigni o se'ls faciliti d'acord amb la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, i la seva normativa de desenvolupament (article 20.1 RGAT)

D'acord amb l'article 101 del Reglament que desenvolupa la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, aprovat pel Reial decret 2393/2004, de 30 de desembre (BOE 7 gener) i modificat pel Reial Decret 1162/2009, de 10 de juliol (BOE 23 de juliol) el NIE s'assigna als estrangers en els següents casos:

• Quan obtinguin un document que els habiliti per romandre en territori espanyol
• Quan se'ls incoï un expedient administratiu en virtut de la normativa sobre estrangeria.
• Quan pels seus interessos econòmics, professionals o socials, es relacionin amb Espanya.

En els dos primers casos, el NIE és atorgat d'ofici per la Direcció General de la Policia. En el tercer, l'estranger haurà d'interessar d'aquest òrgan l'assignació del número, sempre que concorrin dos requisits: que no es trobi a Espanya en situació irregular i que justifiqui documentalment els motius pels quals sol·licita l'assignació d'aquest número.

En aquest punt, és important recordar que el NIE compleix una funció merament d'identificació de l'estranger i que, com ha assenyalat la Comissaria General d'Estrangeria i Documentació de la Direcció General de la Policia en reiterades ocasions, l'assignació del mateix no acredita que l'estranger es trobi en situació legal a Espanya. Tampoc prejutja, encara que la seva situació sigui legal, que l'estranger estigui autoritzat a treballar i/o residir a Espanya.

Així mateix, convé no confondre el número d'identitat d'estranger (NIE) amb la targeta d'identitat d'estranger (TIE). Aquesta targeta es regula en l'article 105 del Reglament d'estrangeria i és el document destinat a identificar a l'estranger als efectes d'acreditar la seva situació legal a Espanya i ha de ser sol·licitada, llevat de les excepcions previstes en la normativa, per tots els estrangers als que s'hagi expedit un visat o una autorització per romandre a Espanya per un període superior a sis mesos.

Composició del NIE

L'ORDRE INT/2058/2008, de 14 de juliol (BOE del 15), modifica l'Ordre del Ministre de l'Interior de 7 de febrer de 1997, que regula la targeta d'estranger, quant al número d'identitat d'estranger.

En aquesta Ordre es recull la nova composició del NIE, que estarà integrat per nou caràcters amb el següent detall:

• Una lletra inicial, que serà la X. Una vegada esgotada la sèrie numèrica, se seguirà l'ordre alfabètica: I, Z
• Set dígits o caràcters numèrics
• Un caràcter de verificació alfabètic

Fins a la publicació d'aquesta Ordre, el NIE estava format per 10 posicions: la lletra X, 8 dígits i un codi de verificació.

Per resoldre els problemes que generava que el NIE tingués 10 caràcters i el NIF 9, el Ministeri de l'Interior i l'Agència Tributària van arribar a un acord el 1997 pel qual en les targetes acreditatives del NIE només s'imprimirien 9 caràcters: la X, 7 dígits i el codi de control. No obstant això, si en alguna targeta de NIE figurava aquest amb 10 caràcters, s'havia de donar d'alta en la base de dades ometent el primer zero que figurava després de la X.

L'acord entre l'Agència Tributària i el Ministeri de l'Interior va ser possible al seu moment perquè llavors el primer dígit era 0 i va seguir essent vàlid mentre el nombre de NIE emesos va ser inferior a 9.999.999. Esgotat el marge pel ràpid increment de la població estrangera a Espanya, va ser necessari buscar una fórmula alternativa perquè el NIE tingués 9 caràcters, igual que el NIF. Per això, des del juliol de 2008 és possible trobar números d'identitat d'estranger (NIE) que comiencen amb X o amb I (i en el futur per Z)

Acreditació del NIE

D'acord amb el que ha indicat per la Comissaria General d'Estrangeria i Documentació, l'acreditació del NIE es pot realitzar mitjançant l'exhibició de la targeta d'identificació d'estranger, el permís de residència o el certificat de registre expedit a ciutadans comunitaris, si es disposa d'ells. En un altre cas, el NIE s'acreditarà mitjançant el certificat que a l'efecte expedeixi el Ministeri de l'Interior, en què es farà constar el número assignat. No és vàlid per acreditar el NIE, l'imprès de sol·licitud del mateix en el que s'hagi anotat a mà el número comunicat verbalment per la Policia.

Justificació de la necessitat de disposar de NIE

Per assignar el NIE, en algunes Oficines d'estrangers o en les Comissaries se sol·licita una justificació documental dels fets que motiven la sol·licitud del NIE per “interessos econòmics, socials o professionals”, supòsit en el que es troba la realització d'operacions amb transcendència tributària.

Obligació de disposar de NIE per als ciutadans comunitaris

El Reial decret 240/2007, de 16 de febrer (BOE 28 febrer), regula l'entrada, lliure circulació i residència a Espanya de ciutadans dels Estats membres de la Unió Europea (UE ) i d'uns altres Estats part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu (EEE)

Aquest Reial decret es va dictar per incorporar a l'ordenament jurídic espanyol el contingut de la Directiva 2004/38/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 29 d'abril de 2004, relativa al dret dels ciutadans de la Unió i dels membres de les seves famílies a circular i residir lliurement en el territori dels Estats Membres.

Durant el seu articulat, el Reial decret regula les condicions per a l'exercici dels drets d'entrada i sortida, lliure circulació, estada, residència, residència de caràcter permanent i treball a Espanya per part dels ciutadans d'uns altres Estats membres de la UE i dels restants Estats part en l'Acord sobre el EEE, així com les limitacions als drets anteriors per raons d'ordre públic, seguretat pública o salut pública. Aquests mateixos drets es reconeixen, sigui quin sigui la seva nacionalitat, als familiars (cònjuge, parella, descendents i ascendents directes a càrrec del ciutadà o del seu cònjuge o parella) dels ciutadans d'aquells mateixos Estats, quan li acompanyin o es reuneixin amb ell en territori espanyol, en els termes assenyalats en l'article 2 del Reial decret (d’ara endavant, ens referirem a ells com “els familiars ”).

El Reial decret regula l'estada inferior a tres mesos, la residència superior a tres mesos i la residència amb caràcter permanent.

Per romandre a Espanya per temps inferior a tres mesos és suficient la possessió de passaport o document d'identitat en vigor, tant per a ciutadans comunitaris com per als seus familiars (article 6 RD 240/2007)

Els ciutadans d'un Estat membre de la Unió Europea, o d'un altre Estat part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu, que resideixin en territori espanyol per un període superior a tres mesos, estan obligats a sol·licitar personalment davant l'Oficina d'Estrangers de la província on pretenguin romandre o fixar la seva residència o, si no, davant la Comissaria de Policia corresponent, la seva inscripció al Registre central d'Estrangers. Aquesta sol·licitud haurà de presentar-se en el termini de tres mesos comptats des de la data d'entrada a Espanya essent-li expedit de manera immediata un certificat de registre en el que constarà el nom, nacionalitat i domicili de la persona registrada, el seu número d'identitat d'estranger (NIE) i la data de registre (article 7 RD 240/2007)

Els “familiars” que no siguin nacionals d'un Estat membre de la Unió Europea o d'un altre Estat part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu i de Suïssa, podran residir a Espanya per un període superior a tres mesos, però estan subjectes a l'obligació de sol·licitar i obtenir una “targeta de residència de familiar de ciutadà de la Unió” (article 8 RD 240/2007).

El RD 240/2007, no va incloure al seu moment la totalitat de les exigències derivades de la Directiva 2004/38/ CE, del Parlament i del Consell, de 29 d'abril de 2004. Aquesta situació ha implicat un greu perjudici econòmic per a Espanya, en especial quant a la impossibilitat de garantir el reemborsament de les despeses ocasionades per la prestació de serveis sanitaris i socials a ciutadans europeus, tal com ha assenyalat el Tribunal de Comptes.

Davant aquesta circumstància, la disposició final cinquena del Reial Decret llei 16/2012, de 20 d'abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seves prestacions procedeix a transposar en la seva pràctica literalitat l'article 7 de la Directiva 2004/38/CE, del Parlament i del Consell, de 29 d'abril de 2004, incloent les condicions per a l'exercici del dret a la residència per un període superior a tres mesos.

En conseqüència, s'ha dictat l'Ordre PRE/1490/2012, de 9 de juliol, per la qual es dicten normes per a l'aplicació de l'article 7 del Reial decret 240/2007.

Per a la residència permanent (articles 10 i 11) s'estableix un termini general a l'efecte (5 anys de residència continuada a Espanya) i altres especials (per als treballadors per compte propi o aliè que es trobin en determinades situacions i els membres de la seva família)

A petició de l'interessat, s'expedirà un certificat del dret a residir amb caràcter permanent. Als “familiars” se'ls expedirà una targeta de residència permanent.

En quina mesura afecta el RD 240/2007 a l'obligació dels ciutadans comunitaris de disposar de NIE?

El RD 240/2007 deroga el RD 178/2003, de 14 de febrer, sobre entrada i permanència a Espanya de nacionals d'Estats membres de la Unió Europea i d'uns altres Estats part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu.

L'aprovació en el seu moment del Reial decret 178/2003 va suscitar certs dubtes sobre si la no necessitat de la targeta de residència que tenia en compte, afectava o no a l'obligació de disposar de NIE per als ciutadans comunitaris.

L'esmentat Reial decret establia que podien residir a Espanya sense necessitat de targeta de residència, bàsicament, els nacionals dels Estats membres de la Unió Europea, o de Noruega, Islàndia, Liechtenstein i Suïssa, que fossin treballadors per compte propi o aliè, estudiants, jubilats o pensionistes que haguessin cotitzat a Espanya i els familiars d'aquests col·lectius, així com els treballadors transfronterers, que residissin en algun dels Estats esmentats però treballessin a Espanya tornant cada dia o, com a mínim, una vegada per setmana al seu país (article 6 RD 178/2003)

La Direcció General d'Estrangeria i Immigració, de la Delegació del Govern per a l'Estrangeria i la Immigració, del Ministeri de l'Interior, va aclarir que atès que el RD 178/2003 no regulava el NIE, en aquesta matèria s'aplicava el Reglament d'execució de la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, ja que l'esmentat Reglament s'aplicava amb caràcter supletori, o per a aquests efectes que poguessin ser més favorables, als ciutadans inclosos en l'àmbit d'aplicació del RD 178/2003.

Per això, la no necessitat de targeta de residència establerta en el RD 178/2003 no afectava a l'obligatorietat de disposar de NIE en els casos previstos en el Reglament d'estrangeria:

1. Els estrangers que obtinguin un document que els habiliti per romandre en territori espanyol.
2. Aquells als que se'ls hagi incoat un expedient administratiu en virtut del que disposa la normativa sobre estrangeria.
3. Aquells que pels seus interessos econòmics, professionals o socials es relacionin amb Espanya.

El RD 240/2007 tampoc regula els supòsits en els que és obligatori el NIE, per la qual cosa els ciutadans comunitaris que estiguin en algun dels supòsits previstos en l'article 101 del Reglament de la Llei orgànica 4/2000, aprovat pel Reial decret 2393/2004, de 30 de desembre (en el que a efectes fiscals interessa “aquells que pels seus interessos econòmics, professionals o socials es relacionin amb Espanya ”), han de sol·licitar a la Direcció General de la Policia l'assignació de l'esmentat número.

La novetat que aporta el RD 240/2007, en el que afecta a la identificació d'estrangers, és que, amb caràcter general, als ciutadans comunitaris se'ls apliquen, en matèria de NIE, les previsions del Reglament d'estrangeria però, en particular, aquells que resideixin a Espanya per temps superior a tres mesos estan obligats a disposar d'un “certificat de registre”, en què, entre altres dades, figurarà el seu NIE.

En resum, si el ciutadà comunitari no resideix a Espanya o roman en territori espanyol per temps inferior a tres mesos, estarà obligat a disposar de NIE si es relaciona amb Espanya per interessos econòmics, socials o professionals.  En canvi, si resideix a Espanya per temps superior a tres mesos, obtindrà el NIE, en qualsevol cas, ja que aquest ha de figurar en el certificat de registre que estan obligats a sol·licitar.

Regla especial: NIF M

De manera similar al que passa en el cas de la identificació fiscal dels espanyols, per a què el NIF de caràcter general assignat pel Ministeri de l'Interior (DNI) conviu amb els NIF assignats en casos particulars per l'Administració tributària (NIF K i NIF L), en la identificació dels estrangers, juntament amb el cas general en el que el NIF és el número assignat pel Ministeri de l'Interior (NIE), hi ha un cas particular en el que el NIF és assignat per l'Administració tributària (NIF M)

Aquest suposat particular es recull en l'article 20.2 del RGAT, que diu el següent:

“2. Les persones físiques que manquin de la nacionalitat espanyola i no disposin de número d'identitat d'estranger, bé de forma transitòria per estar obligats a tenir-ho o bé de forma definitiva al no estar obligats a això, hauran de sol·licitar a l'Administració tributària l'assignació d'un número d'identificació fiscal quan realitzin operacions de naturalesa o amb transcendència tributària. Aquest número estarà integrat per nou caràcters amb la següent composició: una lletra inicial, que serà la M, destinada a indicar la naturalesa d'aquest número, set caràcters alfanumèrics i un caràcter de verificació alfabètic.”

El RGAT introdueix algunes NOVETATS respecte de la normativa anterior (RD 338/1990):

• En primer lloc, el RD 338/1990 recollia una altra regla especial per a l'assignació del NIF a estrangers. Preveia que als estrangers menors de divuit anys que no tinguessin assignat un número d'identitat d'estranger (NIE), l'Administració tributària els assignaria un número que començaria amb la lletra K, la mateixa que per als espanyols menors de catorze anys. Tanmateix, el RGAT preveu l'assignació del NIF M per als estrangers en general, sense distingir si són o no menors de 18 anys, quedant el NIF K només per als espanyols menors de 14 anys i residents a Espanya.
• En segon lloc, el RGAT elimina la restricció que impedia assignar el NIF M als estrangers residents a Espanya. Ara, per assignar el NIF M, s'atén només a la nacionalitat del sol·licitant, no a la seva residència.
• En tercer lloc, el RGAT permet assignar el NIF M no només als que no estiguin obligats a disposar de NIE, sinó, també, a què, fins i tot estant obligats, no ho hagin obtingut encara.
• En quart lloc, el RGAT manté que la lletra inicial que indica la naturalesa d'aquest NIF sigui la M. Tanmateix, varia la resta de la seva composició. Així, la composició del NIF M seria:

  Segons el RD 338/1990: la lletra M, dos dígits per indicar la província on s'ha sol·licitat, cinc dígits que formen un número seqüencial dins cada província i una lletra de verificació.

  Segons el RGAT: la lletra M, set caràcters alfanumèrics i un caràcter de verificació alfabètic.

El RGAT regula la possibilitat d'assignar el NIF M amb caràcter definitiu o amb caràcter transitori.

Normes comunes relatives al NIF de les persones físiques

L'article 21.1 del RGAT assenyala que els NIF assignats directament per l'Administració tributària (NIF K, L o M com s'ha vist) tindran validesa en tant el seu titular no obtingui el seu document nacional d'identitat (DNI) o el seu número personal d'identificació d'estranger (NIE)

Els qui, disposant de NIF K, L o M, obtinguin posteriorment el DNI o el NIE hauran de comunicar en el termini de dos mesos aquesta circumstància a l'Administració Tributària i a les altres persones o entitats davant les que hagi de constar el seu nou NIF. L'anterior NIF assortirà efectes fins a la data de comunicació del nou.

L'article 21.3 del RGAT assenyala:

“Quan es detecti que una persona física disposa simultàniament d'un NIF assignat per l'Administració Tributària i d'un document nacional d'identitat o un número d'identitat d'estranger, prevaldrà aquest últim. L'Administració tributària haurà de notificar a l'interessat la revocació del número d'identificació fiscal prèviament assignat d'acord amb el que disposa l'article 147, i posarà en el seu coneixement l'obligació de comunicar el seu número vàlid a totes les persones o entitats a les que hagi de constar aquest número per raó de les seves operacions”.

D'altra banda, el RGAT estableix expressament que el NIF K, L M tindran validesa en tant el seu titular no obtingui el DNI o el NIE i assenyala en l'article 19 i 20 que regulen els números d'identificació fiscal de persones físiques de nacionalitat espanyola i de nacionalitat estrangera que: “En cas que no ho sol·licitin, l'Administració tributària podrà procedir d'ofici a donar-los d'alta en el Cens d'obligats Tributaris i a assignar-los el número d'identificació fiscal que correspongui”

Per part seva, en els punts 2 i 3 de l'article 144 del RGAT s'assenyala que l'Administració tributària podrà incorporar d'ofici les dades que hagin de figurar en els censos quan es posi de manifest omissions o inexactituds de la informació que consti en el cens, d'acord amb el que disposen els articles 145 i 146 del RGAT.

Així el NIF K, L i M deixen de tenir validesa quan es disposi d'un DNI o d'un NIE i quant als DNI/NIE correspon a la Direcció General de la Policia resoldre sobre la seva validesa en cada moment. Tot això, sense menyscabament de què s'informi el contribuent la rectificació censal d'ofici realitzada i l'obligació de comunicar el seu número vàlid a totes les persones o entitats a les que hagi de constar aquest número per raó de les seves operacions.

S'adjunta a continuació, quadre resum dels tipus de NIF de persones físiques existents, així com l'òrgan competent que l'assigna.