Les Corts
El poble, fart de les exigències dels reis, es rebel·len a vegades de forma tumultuosa. Els reis, davant l'onada d'alçaments populars, cedeixen a vegades i accepten consultar als seus súbdits a l'hora d'imposar tributs i de decidir l'aplicació dels mateixos. Comencen a ser pagats els tributs per atendre determinades despeses públiques. I el contribuent es convertirà en el principal protagonista de la resistència davant el rei.
Exemples típics d'aquestes limitacions del poder real es van donar a les Corts reunides a León (any 1188) i en la Carta Magna d'Anglaterra (any 1215), que va proclamar el principi de què l'impost ha de ser consentit per qui ha de pagar-ho.
A Espanya arriba un dia un emperador educat a l'estranger. La seva política imperial exigeix enormes dispendis i subsidis. Les Corts de Castilla y León, compostes de procuradors escollits per les ciutats, es mostren resistents a admetre noves exaccions. Les quinze principals ciutats castellanes s'alcen en rebel·lió a la Junta d'Àvila. Una de les seves queixes: “Les imposicions i càrregues intolerables que han patit aquests regnes”.
L'exèrcit real sufocaria el moviment comuner. Però la lluita dels monarques amb les Corts no sempre va afavorir als primers, que moltes vegades van haver de plegar-se a les condicions acordades per les Corts si volien obtenir les sumes que necessitaven.
En acords d'aquest tipus entre els governants i les Corts està l'origen remot del Pressupost públic, com a document que aprova el Parlament i pel qual s'autoritza al Govern a recaptar determinats ingressos i a realitzar determinades despeses durant l'any. La història de la sobirania popular té molt que agrair a la història del Pressupost.
Amb aquest control del Parlament, la Hisenda Pública corre menys perill de ser utilitzada per reis i governants al seu capritx, i s'introdueix una certa ordre en l'obtenció d'ingressos i en la realització de despeses.
I una vegada que el rei s'acostuma a veure limitat el seu poder pels acords de les Corts en matèria d'impostos, està naixent el poder legislatiu independent del propi monarca, que es confia a la representació popular.