El 7 de novembre de 2024, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar sentència en els assumptes acumulats C-289/23 i C-305/23, en què s'analitza la compatibilitat de la reforma del Reial decret legislatiu 1/2020, de 5 de maig, pel qual s'aprova el text refós de la Llei Concursal (TRLC) operada per la Llei 16/2022 amb la Directiva (UE) 2019/1023 del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de juny de 2019, sobre marcs de reestructuració preventiva, exoneració de deutes i inhabilitacions, i sobre mesures per augmentar l'eficiència dels procediments de reestructuració, insolvència i exoneració de deutes, i per la qual es modifica la Directiva (UE) 2017/1132.

Context de la Sentència

La Directiva (UE) 2019/1023 del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de juny de 2019, estableix un marc per a la reestructuració preventiva i l'exoneració de deutes, amb l'objectiu d'augmentar l'eficiència dels procediments de reestructuració, insolvència i exoneració de deutes. Aquesta directiva busca harmonitzar les legislacions dels Estats membres en matèria d'insolvència, garantint que els empresaris i particulars insolvents tinguin accés a mecanismes que els permetin obtenir una segona oportunitat.

Tanmateix, la directiva permet que els Estats membres excloguin determinades categories de deutes i de deutors de l'exoneració, sempre que aquestes exclusions estiguin degudament justificades i persegueixin un interès legítim. En aquest context, Espanya va establir en  la reforma del TRLC operada per la Llei 16/2022 que els crèdits públics no siguin susceptibles d'exoneració plena i va excloure de l'accés a l'exoneració a deutors que, durant els deu anys anteriors a la sol·licitud de l'exoneració, haguessin estat sancionats per resolució ferma per infraccions tributàries greus o molt greus, de seguretat social o de l'ordre social, o quan en el mateix termini s'hagués dictat acord ferm de derivació de responsabilitat, llevat que en la data de presentació de la sol·licitud d'exoneració haguessin satisfet íntegrament la seva responsabilitat.

Els Jutjats del Mercantil núm. 1 d'Alacant i núm. 10 de Barcelona van plantejar al TJUE diverses qüestions prejudicials relacionades amb la interpretació de la Directiva 2019/1023, en relació amb l'exclusió de l'accés a l'exoneració del crèdit públic i dels deutors sancionats per infraccions tributàries greus o subjectes d'una derivació de responsabilitat tributària.

Pronunciament del TJUE

El TJUE conclou, en essència, que:

• L'article 23 de la Directiva no s'oposa a una normativa nacional que exclou l'accés a l'exoneració de deutes a un deutor que ha tingut un comportament negligent o imprudent, com quan durant els deu anys anteriors a la sol·licitud de l'exoneració ha estat sancionat mitjançant resolució administrativa en ferm per infraccions tributàries greus o molt greus, de seguretat social o de l'ordre social, o s'ha dictat en seu contra un acord ferm de derivació de responsabilitat; o que imposa el pagament dels crèdits públics no privilegiats per poder acollir-se a l'exoneració de deutes; sempre que aquelles excepcions estiguin degudament justificades conforme al Dret nacional.

• L'article 23.4 de la Directiva ha d'interpretar-se en el sentit que la relació de categories específiques de crèdits que figura en ell no té caràcter exhaustiu i els Estats membres tenen la facultat d'excloure de l'exoneració de deutes categories específiques de crèdits diferents de les enumerades en aquella disposició, com els crèdits de Dret públic, basant-se en què la satisfacció d'aquests crèdits té una especial rellevància per a una societat justa i solidària, assentada en l'Estat de Dret, sempre que tal exclusió estigui degudament justificada conforme al Dret nacional.

• Quan un legislador nacional decideix exercir la facultat regulada en l'article 1.4 de la Directiva i estén l'aplicació dels procediments que permeten l'exoneració dels deutes contrets per empresaris insolvents a les persones físiques insolvents que no siguin empresaris, les normes aplicables a aquelles persones físiques han d'ajustar-se a les disposicions de la Directiva.

Tracte privilegiat als creditors públics

En particular, davant el plantejament dels Jutjats espanyols de què la regulació espanyola de l'Exoneració del Passiu Insatisfet (EPI), en la pràctica, modificava l'ordre de prelació dels crèdits concursals, el TJUE recorda que “el procediment concursal i el procediment d'exoneració de deutes són dos procediments diferents que persegueixen els seus propis objectius. El fet de supeditar la concessió de l'exoneració de deutes al pagament de crèdits públics no afecta a la qualificació d'aquests crèdits com «privilegiats», «ordinaris» o «subordinats» arran d'una declaració d'insolvència. Per consegüent, no sembla que l'obligació de pagament de crèdits públics no privilegiats per poder acollir-se a una exoneració de deutes impliqui una modificació prop de prelació dels crèdits arran d'un procediment concursal.”

D'igual manera, el TJUE recorda que els Estats membres tenen la facultat d'establir disposicions que deneguin o restringeixin l'accés a l'exoneració en circumstàncies ben definides diferents de les enumerades en la Directiva, fins i tot encara que suposi concedir un tracte privilegiat als creditors públics respecte als altres creditors, no només excloent als crèdits públics de l'exoneració sinó impedint igualment l'accés a l'exoneració a determinats deutors de la Hisenda Pública, sempre que tals exclusions es refereixin a «determinades circumstàncies ben definides» i que estiguin «degudament justificades» conforme al Dret nacional, de manera que quedi garantit l'equilibri entre la protecció dels interessos públics i el dret dels deutors a una segona oportunitat.

Justificació del tractament privilegiat del crèdit públic

En aquest sentit, el TJUE ja va reconèixer en la seva sentència d'11 d'abril de 2024 (assumpte C-687/22) la conformitat amb la Directiva del sistema espanyol de privilegi del crèdit públic en relació amb l'EPI, assenyalant en el seu apartat 54 que “En la mesura en què ha quedat acreditat que el legislador espanyol va justificar l'exclusió de l'exoneració de deutes dels crèdits de Dret públic en el preàmbul de la Llei 16/2022, sembla, a priori, que aquest legislador ha aportat una justificació conforme al Dret nacional…”.

Aquesta justificació, a més, no deriva només de la pròpia Llei 16/2022 sinó que, com ja va admetre el TJUE en la sentència de 8 de maig de 2024, (Institut dona Segurança Social i d'altres, C 20/23), també resulta del conjunt de l'ordenament espanyol, que té en compte, tant a nivell Constitucional com legal, aquest estatus privilegiat dels crèdits públics.

Amb caràcter general, perquè la contribució de tots els ciutadans al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat constitueix una obligació de rang constitucional, imposada per l'art.31 CE.

Aquests principis tenen un reflex general en l'art.3 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària (LGT) que estableix com principis del sistema tributari els de justícia, generalitat, igualtat, progressivitat, equitativa distribució de la càrrega tributària i no confiscatorietat, arribant fins i tot a prohibir “qualsevol instrument extraordinari de regularització fiscal que pugui suposar una minoració del deute tributari meritada”. Així, la STC 73/2017, de 8 de juny de 2017 va assenyalar que

“… Amb això, l'efecte que ha produït en els qui s'han acollit a la regularització és, com hem advertit anteriorment, la condonació parcial de l'obligació tributària principal i la condonació total de les eventuals conseqüències accessòries associades a l'incompliment existent fins al moment de la regularització.

En l'esmentada STC 189/2005, FJ 8, considerem que les modificacions operades pel Reial Decret llei 7/1996, de 7 de juny, en el règim tributari dels increments i disminucions patrimonials en l'IRPF, havien afectat a l'essència del deure de contribuir al sosteniment de les despeses públiques que enuncia l'article 31.1 CE; s'havia alterat el mode de repartiment de la càrrega tributària que ha d'aixecar la generalitat dels contribuents. No podem ara arribar a una conclusió diferent; la previsió continguda en la disposició addicional primera del Reial Decret llei 12/2012 ha incidit directa i substancialment en la determinació de la càrrega tributària que afecta a qualsevol classe de persones i entitats (físiques i jurídiques, residents o no residents), en substituir les quantitats que, conforme a la normativa pròpia de cada tribut, s'haurien meritat per les rendes generades – encara que ocultades a la hisenda pública – per un gravamen únic del 10 per 100, exempt d'interessos, recàrrecs i sancions (administratives i penals).

Ha de concloure's, en suma, que amb aquesta mesurada normativa s'ha afectat a l'essència mateixa del deure de contribuir al sosteniment de les despeses públiques que enuncia l'article 31.1 CE, en haver-se alterat el mode de repartiment de la càrrega tributària que ha d'aixecar la generalitat dels contribuents, en uns termes que resulten prohibits per l'article 86.1 CE.”

D'altra banda, amb caràcter específic, l'art.77 de la LGT reconeix el caràcter privilegiat dels crèdits tributaris i altres preceptes, com el 18 de la LGT o el 7 de la Llei 47/2003, de 26 de novembre, General Pressupostària, estableixen el principi general de la indisponibilitat del crèdit públic i l'excepcionalitat de la concessió d'exempcions, condonacions, rebaixes o moratòries en el pagament dels drets a la Hisenda Pública.

Conclusió

La sentència del TJUE de 7 de novembre de 2024 en els assumptes C-289/23 i C-305/23 ha confirmat la facultat dels Estats membres per excloure als crèdits públics i a determinats deutors de la Hisenda Pública dels procediments d'exoneració de deutes, sempre que aquestes exclusions es refereixin a circumstàncies ben definides, estiguin degudament justificades i persegueixin un interès legítim, decisió que reforça la posició de la normativa espanyola en matèria concursal.