Persones físiques

Persones físiques de nacionalitat espanyola

Regla general: DNI

Amb caràcter general, el NIF de les persones físiques de nacionalitat espanyola és el nombre del seu Document Nacional d'Identitat (DNI ) seguit del corresponent codi o caràcter de verificació, constituït per una lletra majúscula (article 19.1 del RGAT). Obeïx al format de nou caràcters: huit dígits (tenint en compte que els primers poden ser zeros) més una lletra de control.

Este número és assignat pel Ministeri de l'Interior i la seua normativa bàsica es recull en el Reial decret 1553/2005, de 23 de desembre, pel qual es regula l'expedició del document nacional d'identitat i seus certificats de firma electrònica, que ha sigut modificat pel Reial Decret 1586/2009, de 16 d'octubre i pel Reial decret 869/2013, de 8 de novembre, pel que fa als documents a presentar per a acreditar el domicili, firma electrònica i període de validesa per a menors.

El Reial decret 1553/2005, es dicta amb dos objectius. En primer lloc, intenta integrar i actualitzar la normativa sobre el document nacional d'identitat existent fins el moment de la seua publicació. En segon lloc, regula els nous efectes i utilitats del DNI per a acreditar electrònicament la identitat i altres dades personals que en ell consten del seu titular.

Regulació de l'expedició del document nacional d'identitat

Fins l'entrada en vigor del Reial decret 1553/2005, la normativa reglamentària que regulava els aspectes bàsics del DNI es contenia en el Decret 196/1976, de 6 de febrer, pel qual es regula el document nacional d'identitat.

Al marge de la regulació de la firma electrònica, el Reial decret 1553/2005 no incorpora novetats importants respecte de la normativa a la que substituïx, pel que ens limitarem a recordar les característiques més rellevants del DNI :

• El DNI és el document que acredita la identitat i les dades personals del seu titular que en ell es consignen, així com la nacionalitat espanyola del mateix.
• És obligatori per als espanyols majors de catorze anys residents a Espanya i per als d'igual edat que, residint a l'estranger, es traslladen a Espanya per temps no inferior a sis mesos.
• En l'anvers del DNI figurarà, entre altres dades, el número personal del DNI i caràcter de verificació corresponent al número d'identificació fiscal.
• El període de validesa del DNI serà de:

1. Dos anys quan el sol·licitant no haja complit els cinc anys d'edat.
2. Cinc anys, quan el titular no haja complit els trenta al moment de l'expedició o renovació.
3. Diez anys, quan el titular haja complit els trenta i no haja assolit els setanta.
4. Permanent, quan el titular haja complit els setanta anys

De forma excepcional es podrà atorgar validesa diferent al Document Nacional d'Identitat en els supòsits següents d'expedició i renovació:

1. Permanent, a gent gran de trenta anys que acrediten la condició de gran invàlid.
2. Per un any en els supòsits en què, per circumstàncies alienes al sol·licitant, no poguera ser presentat algun dels documents requerits.

El Reial decret 1553/2005 va entrar en vigor el 25 de desembre de 2005, excepte en el que es referix als certificats de firma electrònica.

Utilitat electrònica del DNI

La Llei 59/2003, de 19 de desembre, de firma electrònica, va atribuir al DNI nous utilitats, fixant el marc normatiu bàsic del DNI electrònic.

L'article 15 de la Llei 59/2003 definix el DNI electrònic com “el document nacional d'identitat que acredita electrònicament la identitat personal del seu titular i permet la firma electrònica de documents”.

El Reial decret 1553/2005 regula el DNI electrònic en els termes prevists en la Llei 59/2003. Com notes més rellevants d'esta regulació cal destacar les següents:

• La firma electrònica realitzada a través del DNI tindrà, respecte de les dades consignades en forma electrònica, el mateix valor que la firma manuscrita en relació amb els consignats en paper.
• L'activació de la utilitat del DNI com firma electrònica tindrà caràcter voluntari i es durà a terme mitjançant una clau personal secreta, que el titular del DNI podrà introduir reservadament en el sistema.
• La targeta suport del DNI portarà incorporat un xip electrònic, amb l'objectiu de possibilitar la seua utilitat com firma electrònica.
• Els certificats electrònics reconeguts incorporats al DNI tindran un període de vigència de trenta mesos. Quan s'extingisca la vigència del certificat electrònic, podrà sol·licitar-se l'expedició de nous certificats reconeguts, mantenint la mateixa targeta del DNI mentres este continue vigent. Per a sol·licitar un nou certificat haurà de mitjançar la presència física del titular, en la forma i amb els requisits que determine el Ministeri de l'Interior.
• Com a conseqüència de l'exposat anteriorment, la Direcció General de la Policia, com Centre Directiu encarregat de la gestió i expedició del nou DNI, es convertix en prestadora de servicis de certificació de firma electrònica, per a la qual cosa, el Ministeri de l'Interior va aprovar la “Declaració de Pràctiques i Polítiques de Certificació”, disponible en la pàgina web del Ministeri de l'Interior, www.dnielectronico.és.

Regles especials: NIF K i NIF L

D'acord amb el que és assenyalat en l'apartat anterior, hi ha dos supòsits en els que no és obligatori per als ciutadans espanyols disposar del DNI: menors de catorze anys i majors d'esta edat residents a l'estranger i que es traslladen a Espanya per un temps inferior a sis mesos.

Tanmateix, en ambdós casos, si es realitza una operació de naturalesa o amb transcendència tributària cal, com indica l'article 19.2 del RGAT, disposar d'un NIF mateix. Per fer-ho, és possible obtindre el DNI de forma voluntària o, bé, sol·licitar de l'Administració tributària l'assignació d'un NIF.

Este NIF estarà integrat per nou caràcters amb la següent composició:

• Una lletra inicial destinada a indicar la naturalesa d'este número, que serà:
  • L, per als espanyols residents a l'estranger
  • K, per als espanyols que, residint a Espanya, siguen menors de 14 anys
• Set caràcters alfanumèrics
• Un caràcter de verificació alfabètic

La composició del NIF K i L que definix el RGAT presenta algunes novetats respecte de la seua regulació en el RD 338/1990.

En primer lloc, fins el 31 de desembre de 2007, el denominat “NIF L” s'assignava als espanyols majors de catorze anys i residents a l'estranger i el “NIF K” als espanyols menors de catorze anys (article 3.2 del RD 338/1990). És a dir, la lletra K era la general per a tots els espanyols menors de catorze anys, anaren residents o no a Espanya, i la lletra L quedava per als espanyols majors de catorze anys residents a l'estranger.

Tanmateix, des de l'1 de gener de 2008, entrada en vigor del RGAT, la lletra L és la general per a tots els espanyols residents a l'estranger, siguen majors o menors de catorze anys, i la lletra K queda per als espanyols menors de catorze anys residents a Espanya.

La modificació introduïda pel Reglament permetrà que a un espanyol menor de catorze anys que residisca a l'estranger se li assigne un “NIF L” i el conserve, encara que abast la majoria d'edat, llevat que passe a residir a Espanya. Amb la normativa anterior, a l'espanyol menor de catorze anys resident a l'estranger se li havia d'assignar un “NIF K” i quan complira els catorze anys hauria d'obtindre un “NIF L” amb els consegüents inconvenients, tant per a ell com per a l'Administració tributària.

En segon lloc, el Reial decret 338/1990 (article 3.2) configurava el NIF incloent, a més de la lletra inicial destinada a indicar la naturalesa del número, dos dígits per a contindre un indicador de la província del domicili fiscal del seu titular o, en cas de no residents, de la província on s'haguera sol·licitat, cinc dígits que formaven un número seqüencial dins de cada província i un caràcter de verificació alfabètic.

Esta configuració tenia certs inconvenients atès que els dígits identificadors de la província i el número seqüencial associat estaven pròxims a esgotar-se en alguna d'elles. A més, la informació que proporcionava el NIF sobre la província no era rellevant ja que quedava obsoleta en el moment en què l'obligat canviara el seu domicili fiscal.

Per això, el nou Reglament configura el NIF, a més d'amb una lletra, amb set caràcters alfanumèrics (no només dígits) i un caràcter de verificació alfabètic, el que resol els problemes d'índole material que generava l'antiga configuració.

A més de les novetats en matèria de composició del NIF K i L, el RGAT presenta una altra novetat important: establix l'obligació, per a tots els menors d'edat que realitzen alguna operació amb transcendència tributària, de disposar d'un NIF mateix.

Amb la normativa anterior (articles 3 i 7 del Reial decret 338/1990), els menors només estaven obligats a disposar d'un NIF mateix si eren empresaris o professionals. Si no ho eren i no tenien assignat un DNI podien, bé sol·licitar el DNI al Ministeri de l'Interior, bé sol·licitar un “NIF K” a l'Administració tributària o, bé, utilitzar el NIF de la seu representant legal.

L'opció d'utilitzar el NIF del representant legal generava alguns inconvenients en la pràctica atès que, associada a un mateix NIF, podia haver-hi informació corresponent a diverses persones, la del titular del NIF i la de tots seus representats, i quan tots estos anaven obtenint el seu propi NIF calia anar “separant” aquella informació per a associar-la a la seu verdader titular. Amb la modificació introduïda pel Reglament, es millora la qualitat de la informació associada a cada persona, assignant-la des d'un comence al seu verdader “propietari”.

D’acord amb el que és anterior, l'apartat 3 de l'article 19 del RGAT assenyala que, per a identificar als menors de 14 anys en les seues relacions de naturalesa o amb transcendència tributària, hauran de figurar tant les dades de la persona menor de 14 anys, inclòs el seu NIF, com els de la seu representant legal.

Persones físiques de nacionalitat estrangera

Regla general: NIE

Per a les persones físiques que falten de la nacionalitat espanyola, el NIF és, amb caràcter general, el número d'identitat d'estranger (NIE ) que se'ls assigne o se'ls facilite d'acord amb la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seua integració social, i la seua normativa de desenvolupament (article 20.1 RGAT)

D'acord amb l'article 101 del Reglament que desenvolupa la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seua integració social, aprovat pel Reial decret 2393/2004, de 30 de desembre (BOE 7 gener) i modificat pel Reial Decret 1162/2009, de 10 de juliol (BOE 23 de juliol) el NIE s'assigna als estrangers en els següents casos:

• Quan obtinguen un document que els habilite per a romandre en territori espanyol
• Quan se'ls incoe un expediente administratiu en virtut de la normativa sobre estrangeria.
• Quan pels seus interessos econòmics, professionals o socials, es relacionen amb Espanya.

En els dos primers casos, el NIE és atorgat d'ofici per la Direcció General de la Policia. En el tercer, l'estranger haurà d'interessar d'este òrgan l'assignació del número, sempre que concórreguen dos requisits: que no es trobe a Espanya en situació irregular i que justifique documentalment els motius pels quals sol·licita l'assignació d'este número.

En este punt, és important recordar que el NIE complix una funció merament d'identificació de l'estranger i que, com ha assenyalat la Comissaria General d'Estrangeria i Documentació de la Direcció General de la Policia en reiterades ocasions, l'assignació del mateix no acredita que l'estranger es trobe en situació legal a Espanya. Tampoc prejutja, encara que la seua situació siga legal, que l'estranger estiga autoritzat a treballar i/o residir a Espanya.

Així mateix, convé no confondre el número d'identitat d'estranger (NIE) amb la targeta d'identitat d'estranger (TIE). Esta targeta es regula en l'article 105 del Reglament d'estrangeria i és el document destinat a identificar a l'estranger a l'efecte d'acreditar la seua situació legal a Espanya i ha de ser sol·licitada, excepte les excepcions previstes en la normativa, per tots els estrangers als que s'haja expedit un visat o una autorització per a romandre a Espanya per un període superior a sis mesos.

Composició del NIE

L'ORDRE INT/2058/2008, de 14 de juliol (BOE del 15), modifica l'Ordre del Ministre de l'Interior de 7 de febrer de 1997, que regula la targeta d'estranger, quant al número d'identitat d'estranger.

En esta Ordre es recull la nova composició del NIE, que estarà integrat per nou caràcters amb el següent detall:

• Una lletra inicial, que serà la X. Una vegada esgotada la sèrie numèrica, se seguirà l'orde alfabètica: I, Z
• Set dígits o caràcters numèrics
• Un caràcter de verificació alfabètic

Fins la publicació d'esta Ordre, el NIE estava format per 10 posicions: la lletra X, 8 dígits i un codi de verificació.

Per a resoldre els problemes que generava que el NIE tinguera 10 caràcters i el NIF 9, el Ministeri de l'Interior i l'Agència Tributària van arribar a un acord el 1997 pel qual en les targetes acreditatives del NIE només s'imprimirien 9 caràcters: la X, 7 dígits i el codi de control. No obstant això, si en alguna targeta de NIE figurava este amb 10 caràcters, s'havia de donar d'alta en la base de dades ometent el primer zero que figurava després de la X.

L'acord entre l'Agència Tributària i el Ministeri de l'Interior va anar possible al seu moment perquè aleshores el primer dígit era 0 i va seguir sent vàlid mentres el nombre de NIE emesos va anar inferior a 9.999.999. Esgotat el marge pel ràpid incremente de la població estrangera a Espanya, va anar necessari buscar una fórmula alternativa perquè el NIE tinguera 9 caràcters, igual que el NIF. Per això, des del juliol de 2008 és possible trobar números d'identitat d'estranger (NIE) que comiencen amb X o amb I (i en el futur per Z)

Acreditació del NIE

D'acord amb l'indicat per la Comissaria General d'Estrangeria i Documentació, l'acreditació del NIE es pot realitzar mitjançant l'exhibició de la targeta d'identificació d'estranger, el permís de residència o el certificat de registre expedit a ciutadans comunitaris, si es disposa d'ells. En un altre cas, el NIE s'acreditarà mitjançant el certificat que a este efecte expedisca el Ministeri de l'Interior, en què es farà constar el número assignat. No és vàlid per a acreditar el NIE, l'imprés de sol·licitud del mateix en el que s'haja anotat a mà el número comunicat verbalment per la Policia.

Justificació de la necessitat de disposar de NIE

Per a assignar el NIE, en algunes Oficines d'estrangers o en les Comissaries se sol·licita una justificació documental dels fets que motiven la sol·licitud del NIE per “interessos econòmics, socials o professionals”, supòsit en el que es troba la realització d'operacions amb transcendència tributària.

Obligació de disposar de NIE per als ciutadans comunitaris

El Reial decret 240/2007, de 16 de febrer (BOE 28 febrer), regula l'entrada, lliure circulació i residència a Espanya de ciutadans dels Estats membres de la Unió Europea (UE ) i d'uns altres Estats part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu (EEE)

Este Reial decret es va dictar per a incorporar a l'ordenament jurídic espanyol el contingut de la Directiva 2004/38/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 29 d'abril de 2004, relativa al dret dels ciutadans de la Unió i dels membres de les seues famílies a circular i residir lliurement en el territori dels Estats Membres.

Al llarg de seu articulat, el Reial decret regula les condicions per a l'exercici dels drets d'entrada i eixida, lliure circulació, estada, residència, residència de caràcter permanent i treball a Espanya per part dels ciutadans d'uns altres Estats membres de la UE i dels restants Estats part en l'Acord sobre el EEE, així com les limitacions als drets anteriors per raons d'orde públic, seguretat pública o salut pública. Estos mateixos drets es reconeixen, sigui quin sigui la seua nacionalitat, als familiars (cònjuge, parella, descendents i ascendents directes a càrrec del ciutadà o del seu cònjuge o parella) dels ciutadans d'aquells mateixos Estats, quan li acompanyen o es reunisquen amb ell en territori espanyol, en els termes assenyalats en l'article 2 del Reial decret (d'ara endavant, ens referirem a ells com “els familiars ”).

El Reial decret regula l'estada inferior a tres mesos, la residència superior a tres mesos i la residència amb caràcter permanent.

Per a romandre a Espanya per temps inferior a tres mesos és suficient la possessió de passaport o document d'identitat en vigor, tant per a ciutadans comunitaris com per als seus familiars (article 6 RD 240/2007)

Els ciutadans d'un Estat membre de la Unió Europea, o d'un altre Estat part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu, que residisquen en territori espanyol per un període superior a tres mesos, estan obligats a sol·licitar personalment davant l'Oficina d'Estrangers de la província on pretenguen romandre o fixar la seua residència o, si no, davant la Comissaria de Policia corresponent, la seua inscripció al Registre central d'Estrangers. Esta sol·licitud haurà de presentar-se en el termini de tres mesos comptats des de la data d'entrada a Espanya sent-li expedit de manera immediata un certificat de registre en el que constarà el nom, nacionalitat i domicili de la persona registrada, el seu número d'identitat d'estranger (NIE) i la data de registre (article 7 RD 240/2007)

Els “familiars” que no siguen nacionals d'un Estat membre de la Unió Europea o d'un altre Estat part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu i de Suïssa, podran residir a Espanya per un període superior a tres mesos, però estan subjectes a l'obligació de sol·licitar i obtindre una “targeta de residència de familiar de ciutadà de la Unió” (article 8 RD 240/2007).

El RD 240/2007, no va incloure al seu moment la totalitat de les exigències derivades de la Directiva 2004/38/ CE, del Parlament i del Consell, de 29 d'abril de 2004. Esta situació ha implicat un greu perjuí econòmic per a Espanya, en especial quant a la impossibilitat de garantir el reemborsament de les despeses ocasionades per la prestació de servicis sanitaris i socials a ciutadans europeus, tal com ha assenyalat el Tribunal de Comptes.

Davant esta circumstància, la disposició final quinta del Reial decret-llei 16/2012, de 20 d'abril, de mesures urgents per a garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seues prestacions procedix a transposar en la seua pràctica literalitat l'article 7 de la Directiva 2004/38/CE, del Parlament i del Consell, de 29 d'abril de 2004, incloent les condicions per a l'exercici del dret a la residència per un període superior a tres mesos.

En conseqüència, s'ha dictat l'Ordre PRE/1490/2012, de 9 de juliol, per la qual es dicten normes per a l'aplicació de l'article 7 del Reial decret 240/2007.

Per a la residència permanent (articles 10 i 11) s'establix un termini general a este efecte (5 anys de residència continuada a Espanya) i altres especials (per als treballadors per compte propi o aliè que es troben en determinades situacions i els membres de la seua família)

A petició de l'interessat, s'expedirà un certificat del dret a residir amb caràcter permanent. Als “familiars” se'ls expedirà una targeta de residència permanent.

En quina mesura afecta el RD 240/2007 a l'obligació dels ciutadans comunitaris de disposar de NIE?

El RD 240/2007 deroga el RD 178/2003, de 14 de febrer, sobre entrada i permanència a Espanya de nacionals d'Estats membres de la Unió Europea i d'uns altres Estats part en l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu.

L'aprovació en el seu moment del Reial decret 178/2003 va suscitar certs dubtes sobre si la no necessitat de la targeta de residència que contemplava, afectava o no a l'obligació de disposar de NIE per als ciutadans comunitaris.

El citat Reial decret establia que podien residir a Espanya sense necessitat de targeta de residència, bàsicament, els nacionals dels Estats membres de la Unió Europea, o de Noruega, Islàndia, Liechtenstein i Suïssa, que anaren treballadors per compte propi o aliè, estudiants, jubilats o pensionistes que hagueren cotitzat a Espanya i els familiars d'estos col·lectius, així com els treballadors transfronterers, que residiren en algun dels Estats citats però treballaren a Espanya tornant cada dia o, com a mínim, una vegada per setmana al seu país (article 6 RD 178/2003)

La Direcció General d'Estrangeria i Immigració, de la Delegació del Govern per a l'Estrangeria i la Immigració, del Ministeri de l'Interior, va aclarir que ja que el RD 178/2003 no regulava el NIE, en esta matèria s'aplicava el Reglament d'execució de la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seua integració social, ja que el citat Reglament s'aplicava amb caràcter supletori, o per a aquests efectes que pogueren ser més favorables, als ciutadans inclosos en l'àmbit d'aplicació del RD 178/2003.

Per això, la no necessitat de targeta de residència contemplada en el RD 178/2003 no afectava a l'obligatorietat de disposar de NIE en els casos prevists en el Reglament d'estrangeria:

1. Els estrangers que obtinguen un document que els habilite per a romandre en territori espanyol.
2. Aquells als que se'ls haja incoat un expediente administratiu en virtut del que disposa la normativa sobre estrangeria.
3. Aquells que pels seus interessos econòmics, professionals o socials es relacionen amb Espanya.

El RD 240/2007 tampoc regula els supòsits en els que és obligatori el NIE, pel que els ciutadans comunitaris que estiguen en algun dels supòsits prevists en l'article 101 del Reglament de la Llei orgànica 4/2000, aprovat pel Reial decret 2393/2004, de 30 de desembre (en el que a efectes fiscals interessa “aquells que pels seus interessos econòmics, professionals o socials es relacionen amb Espanya ”), han de sol·licitar a la Direcció General de la Policia l'assignació del citat número.

La novetat que aporta el RD 240/2007, en el que afecta a la identificació d'estrangers, és que, amb caràcter general, als ciutadans comunitaris se'ls apliquen, en matèria de NIE, les previsions del Reglament d'estrangeria però, en particular, aquells que residisquen a Espanya per temps superior a tres mesos estan obligats a disposar d'un “certificat de registre”, en què, entre altres dades, figurarà el seu NIE.

En resum, si el ciutadà comunitari no residix a Espanya o roman en territori espanyol per temps inferior a tres mesos, estarà obligat a disposar de NIE si es relaciona amb Espanya per interessos econòmics, socials o professionals.  En canvi, si residix a Espanya per temps superior a tres mesos, obtindrà el NIE, en qualsevol cas, ja que este ha de figurar en el certificat de registre que estan obligats a sol·licitar.

Regla especial: NIF M

De manera similar al que passa en el cas de la identificació fiscal dels espanyols, per a què el NIF de caràcter general assignat pel Ministeri de l'Interior (DNI) conviu amb el NIF assignats en casos particulars per l'Administració tributària (NIF K i NIF L), en la identificació dels estrangers, juntament amb el cas general en el que el NIF és el número assignat pel Ministeri de l'Interior (NIE), hi ha un cas particular en el que el NIF és assignat per l'Administració tributària (NIF M)

Este suposat particular es recull en l'article 20.2 del RGAT, que diu el següent:

“2. Les persones físiques que falten de la nacionalitat espanyola i no disposen de número d'identitat d'estranger, bé de forma transitòria per estar obligats a tindre-ho o bé de forma definitiva al no estar obligats a això, hauran de sol·licitar a l'Administració tributària l'assignació d'un número d'identificació fiscal quan realitzen operacions de naturalesa o amb transcendència tributària. Este número estarà integrat per nou caràcters amb la següent composició: una lletra inicial, que serà la M, destinada a indicar la naturalesa d'este número, set caràcters alfanumèrics i un caràcter de verificació alfabètic.”

El RGAT introduïx algunes NOVETATS respecte de la normativa anterior (RD 338/1990):

• En primer lloc, el RD 338/1990 recollia una altra regla especial per a l'assignació del NIF a estrangers. Preveia que als estrangers menors de díhuit anys que no tingueren assignat un número d'identitat d'estranger (NIE), l'Administració tributària els assignaria un número que començaria amb la lletra K, la mateixa que per als espanyols menors de catorze anys. Tanmateix, el RGAT preveu l'assignació del NIF M per als estrangers en general, sense distingir si són o no menors de 18 anys, quedant el NIF K només per als espanyols menors de 14 anys i residents a Espanya.
• En segon lloc, el RGAT elimina la restricció que impedia assignar el NIF M als estrangers residents a Espanya. Ara, per a assignar el NIF M, s'atén només a la nacionalitat del sol·licitant, no a la seua residència.
• En tercer lloc, el RGAT permet assignar el NIF M no només als que no estiguen obligats a disposar de NIE, sinó, també, a què, inclús estant obligats, no ho hagen obtingut encara.
• En quart lloc, el RGAT manté que la lletra inicial que indica la naturalesa d'este NIF siga la M. Tanmateix, varia la resta de la seua composició. Així, la composició del NIF M seria:

  Segons el RD 338/1990: la lletra M, dos dígits per a indicar la província on s'ha sol·licitat, cinc dígits que formen un número seqüencial dins de cada província i una lletra de verificació.

  Segons el RGAT: la lletra M, set caràcters alfanumèrics i un caràcter de verificació alfabètic.

El RGAT regula la possibilitat d'assignar el NIF M amb caràcter definitiu o amb caràcter transitori.

Normes comunes relatives al NIF de les persones físiques

L'article 21.1 del RGAT assenyala que el NIF assignats directament per l'Administració tributària (NIF K, L o M com s'ha vist) tindran validesa en tant el seu titular no obtinga el seu document nacional d'identitat (DNI) o el seu número personal d'identificació d'estranger (NIE)

Els qui, disposant de NIF K, L o M, obtinguen posteriorment el DNI o el NIE hauran de comunicar en el termini de dos mesos esta circumstància a l'Administració Tributària i a les altres persones o entitats davant les que haja de constar el seu nou NIF. L'anterior NIF assortirà efectes fins la data de comunicació del nou.

L'article 21.3 del RGAT assenyala:

“Quan es detecte que una persona física disposa simultàniament d'un NIF assignat per l'Administració Tributària i d'un document nacional d'identitat o un número d'identitat d'estranger, prevaldrà este últim. L'Administració tributària haurà de notificar a l'interessat la revocació del número d'identificació fiscal prèviament assignat d'acord amb el que disposa l'article 147, i posarà en el seu coneixement l'obligació de comunicar el seu número vàlid a totes les persones o entitats a les que haja de constar este número per raó de les seues operacions”.

D'altra banda, el RGAT establix expressament que el NIF K, L M tindran validesa en tant el seu titular no obtinga el DNI o el NIE i assenyala en l'article 19 i 20 que regulen els números d'identificació fiscal de persones físiques de nacionalitat espanyola i de nacionalitat estrangera que: “En cas que no ho sol·liciten, l'Administració tributària podrà procedir d'ofici a donar-los d'alta en el Cens d'obligats Tributaris i a assignar-los el número d'identificació fiscal que corresponga”

Per part seua, en els punts 2 i 3 de l'article 144 del RGAT s'assenyala que l'Administració tributària podrà incorporar d'ofici les dades que hagen de figurar en els censos quan es pose de manifest omissions o inexactituds de la informació que conste en el cens, d'acord amb el que disposen els articles 145 i 146 del RGAT.

Així el NIF K, L i M deixen de tindre validesa quan es dispose d'un DNI o d'un NIE i quant als DNI/NIE correspon a la Direcció General de la Policia resoldre sobre la seua validesa en cada moment. Tot això, sense menyscabe de què s'informe el contribuent la rectificació censal d'ofici realitzada i l'obligació de comunicar el seu número vàlid a totes les persones o entitats a les que haja de constar este número per raó de les seues operacions.

S'adjunta a continuació, quadre resum dels tipus de NIF de persones físiques existents, així com l'òrgan competent que l'assigna.