Grècia Antigua

Grècia, organitzada al principi com múltiples Estats en un territori accidentat i disperse, veurà aparéixer, perquè tindrà necessitat d'ella, una Hisenda Pública elemental.

En l'època de les monarquies hereditàries, havia una noblesa poderosa, perquè posseïa la terra. I només podia ser ciutadà el que contribuïa amb béns propis a determinades despeses públiques o socials. Tindre o no tindre drets polítics depenia, per exemple, de poder mantindre un cavall de guerra.

Les despeses corrents de l'Estat s'anaven cobrint amb els productes del patrimoni real i només de vegades extraordinàries s'acudia a les contribucions.

Portaven els grecs el comerç en la sang, potser no tant com els fenicis, però, en qualsevol cas, agradaven d'intercanviar el que els sobrava per allò de què faltaven. I estos intercanvis entre les diferents ciutats gregues afavorien una sanejada font d'ingressos: les duanes.

Sempre la propietat, en especial la de la terra, ha experimentat sobresalts. No anaven a ser menys els nobles terratinents grecs. L'arcont Solón, amb les seues profundes reformes socials, els va minvar les seues facultats dominicals, va suprimir l'esclavitud per deutes, va promoure la xicoteta propietat i va crear uns impostos equitatius i justos. Però, per desgracia, estes mesures no van tindre efectes duradors.

A poc a poc, els ciutadans grecs van sentir que les rendes dels béns de la Corona no bastaven per a atendre a totes les despeses col·lectives. I ells volien per als seus actes de culte religiós la màxima esplendor, per a les festes la millor música, per a seus calles o àgores neteja i embelliment. Es va fer necessari acudir als impostos indirectes, açò és, a què graven les despeses i consums familiars. La relació entre ingressos i despeses públiques apareixia per primera vegada en la historia de la Humanitat.