Els drets i les responsabilitats dels ciutadans

Viure en comunitat, viure en grup, té molts avantatges, però també significa assumir responsabilitats. Qui viu en grup es beneficia del que aporten els altres, però també ha d'aportar la seua part a la resta del grup. És a dir, viure en comunitat significa disfrutar de drets i avantatges, però també assumir les nostres responsabilitats per a amb els altres. Com exemple, podem pensar en les cases en les que tots solem viure.

Doncs bé, l'Estat és com una casa molt gran i els qui viuen en ella són els ciutadans. Per això, totes les persones que viuen en aquella casa gran, en aquell Estat, han de pagar entre totes les despeses comunes; o siga, que tots han de pagar els impostos perquè l'Estat, que inclou comunitats autònomes i Ajuntaments, puga proporcionar els béns i servicis públics que són per a tots i que tots poden utilitzar. Els impostos són unes quantitats de diners establides per llei que han de pagar els ciutadans per a contribuir a les despeses públiques.

En una casa, hi ha pisos grans i pisos xicotets i, per tant, no paguen la mateixa quantitat per a les despeses comunes els pisos de diferent tamany. Doncs el mateix passa en l'Estat, on hi ha ciutadans que tenen més diners i que, per tant, paguen més impostos que uns altres ciutadans que tenen menys diners i que, per tant, paguen menys d'impostos.

Açò succeïx perquè, si tots pagaren el mateix, igual que en el cas de les persones que tenen pocs diners enfront de les que tenen molt, l'Estat (incloses les comunitats autònomes i els Ajuntaments) tindria pocs diners i podria proporcionar pocs béns i servicis públics. Aleshores hi hauria xiquets que no podrien anar a l'escola perquè els seus pares no podrien pagar-la, o gent que no podria anar al metge ni als hospitals per no tindre diners suficient, o gent gran que haurien de dependre dels seus fills o dels seus néts per poder viure perquè no tindrien pensions. També hi hauria persones que no podrien viatjar quan volgueren perquè no hi hauria bons transportes públics; o que, encara que tingueren cotxe, tardarien molt a arribar als llocs perquè no hi hauria bones carreteres. També hi hauria problemes per a recollir i reciclar el fem, per a tindre aigua en les cases per a beure, dutxar-se i rentar la roba, o podria haver-hi greus conseqüències si ocorreguera un incendie per no tindre bombers.

Perquè les administracions públiques (tant la central com l'autonòmica i el local) puguen proporcionar els servicis públics necessaris perquè tots visquen tan bé com es puga, es paga diferent quantitat d'impostos segons els diners que es tinga i segons les obligacions personals i familiars que tinguen les persones. Per exemple, no paguen el mateix els qui guanyen sous molt alts que els qui guanyen sous més baixes; tampoc paguen el mateix les persones que viuen soles que les que viuen en família; ni paguen el mateix les famílies que tenen fills, o que han de fer-se càrrec de gent gran o d'incapacitats, que aquelles unes altres que no tenen este tipus de responsabilitats.

És a dir, que tots els ciutadans han de pagar els impostos a l'Estat, a les comunitats autònomes i als Ajuntaments. Açò és justícia, que significa que, com tots els ciutadans tenen els mateixos drets, tots tenen les mateixes obligacions, entre elles, contribuir a les despeses comunes pagant els impostos. Però els impostos no són una quota fixa, igual per a tots. Segons siga la situació econòmica i familiar dels ciutadans, així és la quantitat que han de pagar per impostos. Açò és equitat, que significa intentar manera diferent les situacions que són diferents.

Els impostos també servixen perquè no hi haja gent que falte de les coses més necessàries perquè no tinga diners. Açò és la redistribució. Amb els diners dels impostos, l'Administració central, l'autonòmica i el local proporcionen els béns i servicis públics més bàsics i necessaris per a tots els ciutadans. Si uns han contribuït amb més quantitat d'impostos que uns altres, perquè tenen major capacitat econòmica, han posat en pràctica el valor de la solidaritat, que és fonamental per a viure en societat.